La fibril.lació auricular i el tractament anticoagulant

La fibril·lació auricular es l’ arrítmia més freqüent i afecta al 4% de la població espanyola de més de 40 anys fins a arribar al 10% a partir dels 70 anys1 . Es caracteritza per batecs auriculars descoordinats que produeixen un ritme cardíac ràpid i irregular i augmenta el risc d'accidents cerebrovasculars, deterioració cognitiva, insuficiència cardíaca i mort prematura.

 

Alguns dels factors de risc d'aquest trastorn són: la hipertensió (pressió arterial elevada), la presència prèvia de malalties o problemes cardíacs o algunes malalties hormonals com per exemple alteracions de la tiroides, etc.

El diagnòstic de la fibril·lació auricular pot retardar-se ja que en moltes ocasions no provoca símptomes significatius per al pacient. Els símptomes més habituals són: palpitacions (batecs irregulars i ràpids) i/o astènia (cansament) amb la realització d'activitats rutinàries.

 

El pronòstic d’aquesta malaltia es bo i l’aparició de complicacions és poc freqüent, sempre i quan el pacient segueixi el tractament indicat pel metge. Un dels majors riscos és la formació de trombes a l’aurícula,  que es produeix per l’alentiment de la circulació de la sang a l’aurícula, per la falta de contracció del cor. Aquests trombes poden sortir del cor a través del torrent sanguini i obstruir qualsevol artèria del cos. La conseqüència d'aquest bloqueig és que no es rega correctament la zona i per tant tampoc s'oxigena, produint-se la mort cel·lular; tot això genera que l'òrgan afectat (cor, cervell, pulmó) perdi la seva funcionalitat. Quan el risc de patir una embòlia es consideri elevat, el metge haurà de valorar la prescripció d’un tractament anticoagulant per a prevenir aquestes situacions.

 

Gràcies al recent estudi EAST es planteja un canvi en la manera d’orientar el tractament. L’estudi ha demostrat que el tractament precoç de l’arrítmia, buscant mantenir el ritme normal, disminueix les complicacions cardiovasculars de la malaltia com patir un ictus, un infart, una insuficiència cardíaca o una embòlia.  Fins ara es creia que un tractament conservador amb anticoagulants i el control de la freqüència cardíaca eren suficients per a millorar el pronòstic però gràcies a l’ assaig clínic es planteja un canvi d’escenari en positiu. Segons el professor Lluís Mont, “com que la probabilitat de patir una complicació greu relacionada amb la malaltia disminueix, això a la llarga repercutirà en la mesura en que hi hagi menys complicacions relacionades amb la malaltia. Fins i tot es podria disminuir la seva mortalitat a llarg termini”.

 

1 J.J. Gómez-Doblas et al / Rev Esp Cardiol Supl. 2016;16(A) :2-7